La solució d'Aristòtil al repte de Parmènides rau en el concepte d’allò que és en potència. Per Aristòtil un cosa podia tenir la capacitat d'estar en un estat determinat, o estar efectivament en aquest estat, i el canvi és només el pas d'un extrem a l'altre o, com diu Aristòtil, el pas de la potència a l'acte. Tot el que experimenta canvi passa de ser potencialment a ser en acte. Per exemple, un bloc de marbre pot ser potencialment una escultura d'un déu: arribarà a ser-ho, ho serà de fet o en acte, després del treball de l'escultor. Tot s'origina d’allò que és, d’allò que és en potència, tot i que encara no sigui en acte.

L'element permanent que subsisteix a través del canvi és la matèria o substrat. La teoria de la potència i l'acte és inseparable de la concepció dels objectes com compostos de matèria i forma. La matèria és un substrat informe que, igual que un bloc de marbre destinat a convertir-se en una estàtua, no és aquest objecte (l'estàtua) fins que se li ha donat la forma. Aristòtil repeteix en nombroses ocasions la identitat de matèria i forma amb potència i acte. La matèria és potencialitat, la forma actualitat.