La paraula que utilitza Aristòtil per referir-se a les causes significa en grec "responsable de" o "culpable". Aristòtil la fa servir per descriure tots els factors que han d'estar presents perquè s'origini alguna cosa, sigui de forma natural o artificial. El terme aristotèlic abasta, doncs, un camp més ampli que el de la nostra paraula "causa". Els factors als quals es refereix Aristòtil són de quatre classes: materials, formals, eficients (o motrius) i finals. Una explicació científica de qualsevol producte o esdeveniment natural (un ésser humà, per exemple) requereix que s’expliquin cadascun d'aquests factors.

• Causa formal. La forma és per a Aristòtil el model o patró que regula un procés de canvi. Un ésser humà té forma humana, i això vol dir més que el seu aspecte: un ésser humà té totes aquelles característiques bàsiques que comparteix amb els altres humans. En el procés de desenvolupament que ha seguit l'embrió fins a donar lloc al naixement d'un individu de la nostra espècie el model de les transformacions que s’han produït és la forma, la essència o universal que fa que aquest individu pertanyi justament a l'espècie humana.

• La causa eficient. És el factor o esdeveniment que inicia el procés de canvi. És la responsable de l'inici de la transformació, en el sentit en què, per exemple, ser colpejat pel raig ocasiona la caiguda d’un arbre. La causa eficient d'un ésser humà són, per descomptat, els seus pares.

• La causa final. És la més controvertida de les causes aristotèliques. Explica els processos de canvi en termes de finalitat o propòsit.

En alguns passatges Aristòtil assenyala que les causes formal, eficient i final tendeixen a fondre’s en una, mentre que la causa material sempre queda a banda.  Li interessava a Aristòtil, sobretot, la causalitat natural. No obstant això, la producció artificial li va proporcionar material il·lustratiu molt útil, ja que en aquest cas els quatre aspectes de la causalitat poden distingir-se de manera més clara. Prenguem una àmfora per desar oli. La seva matèria és l'argila de la qual està feta; la seva forma, determinada figura geomètrica arrodonida amb dues nanses; la causa eficient, el terrisser que l'ha tornejat; la seva finalitat, la conveniència de guardar l'oli en algun tipus de recipient. En el cas d'un ésser humà, la seva matèria pot separar fàcilment de la resta, però i després? La seva causa eficient, uns éssers humans —els seus pares—, la formal, la seva condició d’ésser humà —és a dir, el fet de pertànyer a una espècie o classe d'éssers vius amb determinades característiques, la final —arribar a la maduresa com a ésser humà— són fàcilment superposables. Els diferents tipus de causes poden separar conceptualment, però de fet coincideixen totes en la figura dels pares.

• La causa material. Cal assenyalar el seu caràcter relatiu. Considerem un cas simple: una esfera de bronze. El bronze és la matèria i l'esfera la forma que li ha imposat a aquesta. Però el bronze en si mateix és també un compost de forma i matèria. La seva matèria és el bronze i l'estany, els quals, al seu torn, són també compostos; la matèria, en definitiva, es pot analitzar fins arribar als quatre elements dels quals tots els cossos físics estan fets —avui diríem, fins arribar als elements químics bàsics—. Més enllà d'aquests quatre elements, només hi ha la matèria "primera", quelcom absolutament indeterminat, que manca en absolut de qualsevol característica que pugui ser definida i que per a Aristòtil no pot existir separadament d’algun tipus de forma que la defineixi.