Molts contemporanis de Sòcrates el van considerar un sofista. I no els faltaven raons per a això:

• Sòcrates i els sofistes van donar un gir radical a la filosofia, van abandonar l'especulació cosmològica de l'etapa anterior i van orientar la investigació sobre la vida humana, sobre les qüestions ètiques i polítiques.

• Sòcrates i els sofistes van creure incondicionalment en la raó. La veien com allò més característic i essencial de la naturalesa humana. Van afirmar la possibilitat d'un món humà estable i racional i es van oposar, així, a la mentalitat tradicional, expressada en les tragèdies àtiques, el millor exponent de les qual va ser Sòfocles.

• Va ser també Sòcrates, com els sofistes, una mena d'educador professional, encara que es va negar sempre a que se'l considerés un "mestre", en el sentit d'algú que té respostes autoritzades. Igual que els sofistes creia que l'educació superior consistia en entrenar-se en la producció de discursos (logoi) subtilment construïts.

Però hi ha també notables diferències entre Sòcrates i els sofistes:

• Sòcrates, a diferència dels sofistes, es sentia íntimament arrelat a Atenes. No donava lliçons per diners, cosa que considerava vergonyós. No és un estranger saberut que ve a donar receptes per triomfar en la política a canvi d'uns bons dracmes.

• Sòcrates prescindeix del mètode antilògic i de les recargolades i decorades tirades retòriques. Prefereix el "discurs curt", el diàleg: el mètode de preguntes i respostes que assegura l'acord dels interlocutors sobre cada moment de la investigació que va avançant.

• Sòcrates va predicar als atenesos la seva fe en l'existència de valors absoluts, descoberts —o més aviat, en vies de descobriment— gràcies a la investigació filosòfica. El sofista, des del relativisme i l'agnosticisme, només podia donar normes de conducta de validesa limitada, assentades en la seva utilitat pragmàtica. Sòcrates, en canvi, va ser un essencialiste. Afirmava amb passió determinades posicions que creia avalades tant per la raó com per la voluntat divina —aquest segon aspecte el vincula al tradicionalisme dels autors de tragèdies—.