| Molts
contemporanis de Sòcrates el van considerar un sofista. I no els faltaven raons
per a això:
- Sòcrates i els
sofistes van donar un gir radical a la filosofia, van abandonar l'especulació
cosmològica de l'etapa anterior i van orientar la investigació sobre la vida
humana, sobre les qüestions ètiques i polítiques.
- Sòcrates i els
sofistes van creure incondicionalment en la raó. La veien com allò més característic
i essencial de la naturalesa humana. Van afirmar la possibilitat d'un món humà
estable i racional i es van oposar, així, a la mentalitat tradicional,
expressada en les tragèdies àtiques, el millor exponent de les qual va ser Sòfocles.
- Va ser també
Sòcrates, com els sofistes, una mena d'educador professional, encara que es va
negar sempre a que se'l considerés un "mestre", en el sentit d'algú
que té respostes autoritzades. Igual que els sofistes creia que l'educació
superior consistia en entrenar-se en la producció de discursos (logoi) subtilment construïts.
Però hi ha també
notables diferències entre Sòcrates i els sofistes:
- Sòcrates, a
diferència dels sofistes, es sentia íntimament arrelat a Atenes. No donava
lliçons per diners, cosa que considerava vergonyós. No és un estranger saberut
que ve a donar receptes per triomfar en la política a canvi d'uns bons dracmes.
- Sòcrates prescindeix
del mètode antilògic i de les recargolades i decorades tirades retòriques.
Prefereix el "discurs curt", el diàleg: el mètode de preguntes i
respostes que assegura l'acord dels interlocutors sobre cada moment de la
investigació que va avançant.
- Sòcrates va predicar
als atenesos la seva fe en l'existència de valors absoluts, descoberts —o més
aviat, en vies de descobriment— gràcies a la investigació filosòfica. El
sofista, des del relativisme i l'agnosticisme, només podia donar normes de
conducta de validesa limitada, assentades en la seva utilitat pragmàtica.
Sòcrates, en canvi, va ser un essencialiste. Afirmava amb passió determinades
posicions que creia avalades tant per la raó com per la voluntat divina —aquest
segon aspecte el vincula al tradicionalisme dels autors de tragèdies—.
|
|
|