Els sofistes van ser els primers exponents de l'educació superior a Europa. "Sofista" significa "professional de la saviesa" (Sophia). Anomenar a algú "savi" (sophós) era reconèixer el mestratge tècnic en el coneixement superior i més desitjable. Però en la omnipresent atmosfera política de l’Atenes del segle V, el coneixement més valorat ja no era el saber cosmològic. Els ciutadans atenesos necessitaven, sobretot, dominar les tècniques del llenguatge requerides per pronunciar discursos persuasius en les assemblees o davant els tribunals. Els sofistes van ser mestres d'aquestes tècniques, a les que després es donaria el nom de retòrica. La retòrica és l'estudi i la sistematització dels procediments formals i de tot tipus que es fan servir en el discurs escrit o parlat quan aquest té com a principal finalitat convèncer o persuadir a determinat públic.

El sofistes cobraven pels seus serveis —motiu pel qual van ser criticats per Plató o Aristòtil, que defensaven una concepció desinteressada del saber—. Treballaven al carrer —en el mercat, a l'àgora— i entre ells no hi havia cap vincle especial ni la defensa d'unes propostes comunes. De tota manera, encara que mantenien idees molt diverses, compartien algunes conviccions que ens permeten parlar d'ells col·lectivament:

• Escepticisme. Els sofistes no creien en la possibilitat del coneixement segur, ben fonamentat i irrebatible. Un coneixement d'aquestes característiques depèn de dues coses: la possessió de facultats que ens permetin posar-nos en contacte amb la realitat, i l'existència d'una realitat estable que pugui ser coneguda. Com instruments del coneixement, els sentits havien estat tractats pels presocràtics amb gran severitat, i no havien estat substituïts per res. De la mateixa manera, la fe en la unitat i l'estabilitat de l'univers havia estat soscavada, sense que fins llavors hagués sorgit la idea que pot haver-hi una realitat permanent i cognoscible fora i més enllà del món físic.

• Convencionalisme. L'escepticisme dels sofistes va posar també en qüestió el fonament que fins llavors es donava a les lleis, que eren considerades d'origen diví. Es creia que els antics autors de constitucions, com Licurg, llegendari fundador d'Esparta, havien estat inspirats per Apol·lo, i era encara costum entre els legisladors anar al oracle de Delfos i obtenir, si no el consell del déu, al menys la seva sanció per les lleis en projecte. Aquest fonament religiós de les lleis estava sent soscavat des de diversos fronts. D'una banda, la filosofia natural dels presocràtics havia prescindit dels déus per explicar el món natural. Només restava traslladar el mateix esquema al món humà de la política. D'altra banda, les circumstàncies històriques —com ara el creixent contacte dels grecs amb països estrangers i el gran volum que va assolir l'activitat legislativa en relació amb la fundació de noves colònies— feien difícil seguir mantenint les idees tradicionals. El tracte amb altres poblacions els va mostrar als sofistes les diferències fonamentals que poden existir entre les lleis i els costums de pobles que viuen en climes diferents. La fundació de noves colònies apuntava també al caràcter convencional i humà de la legislació. Era difícil creure que les constitucions vinguessin del cel, quan els propis amics d'un (o el que és pitjor, els seus enemics polítics) formaven part de les comissions encarregades de fer-les. Els sofistes van ser els primers a formular la teoria sobre l'origen de les lleis que nosaltres coneixem ara amb la denominació de "contracte social". D'acord amb aquesta teoria, els éssers humans, per a la seva protecció contra els animals selvàtics i per millorar la seva forma de vida, s'havien vist obligats en temps molt remots a reunir-se en comunitats. Fins llavors no havien tingut ni principis morals ni lleis. Però la vida comuna no era possible si prevalia la llei de la selva, i així, lenta i penosament, els humans van aprendre que eren necessàries les lleis i les convencions que regulen i ordenen el funcionament de la societat.

• Relativisme. Les lleis i els codis morals no eren d'origen diví, sinó imperfectes i fets pels homes. D'aquesta premissa es podien treure conclusions pràctiques molt diferents. Alguns —per exemple, Protàgores— van dir que les lleis existien perquè eren necessàries. Per aquesta raó va ser un defensor del contracte social i va demanar la submissió a les regles socials acordades en l'assemblea democràtica. Altres sofistes més radicals —per exemple Trasímac— van rebutjar això i van sostenir que els més forts tenien per naturalesa dret a obrir-se camí. Es podien treure diverses conclusions, però el punt de partida era el mateix per a tots els sofistes. Tots es recolzaven en la negació de valors i principis absoluts, ja es basessin aquests o no en consideracions teològiques. Aquesta actitud es coneix com "relativisme".