Descriure com és [l'ànima] comportaria una exposició que, en tots els aspectes, només un déu podria fer totalment i que seria llarga; però dir a què s'assembla, és a l'abast de qualsevol home, i és més breu. Ens podem acontentar amb això. La compararem a la força conjunta d'un tronc de cavalls alats i un auriga. Doncs bé, en el cas dels déus, els cavalls i els aurigues, tots són bons i de bona raça, però en el cas dels altres éssers, estan barrejats. En el nostre cas, la primera cosa és el conductor que guia el tronc de dos cavalls, després els cavalls, i d'ells, en té un de bonic, bo i de bona raça, mentre que l'altre és el contrari en aquestes coses. Així, doncs, per força és difícil i adversa la conducció del nostre carro. En efecte, ara podem intentar de dir per què un ésser vivent és anomenat mortal i immortal. L'ànima sencera té cura d'un ésser inanimat, circula per tot el cel i pren ara una forma, ara l'altra. Mentre és perfecta i alada camina per les altures i governa l'univers sencer; però la qui ha perdut les ales, és arrossegada fins que troba una cosa sòlida, en la qual s’instal·la tot prenent un cos terrestre, que sembla moure's a si mateix gràcies a la força d'ella. Aquest conjunt d'ànima i cos és anomenat ésser vivent, i a més se'l qualifica de mortal [...]. Considera, però, la causa de la pèrdua de les ales, per la qual es desprenen de l'ànima. És, més o menys, la següent.

La propietat natural de les ales és la de portar enlaire les coses que pesen, cap a la regió habitada pel llinatge dels déus, i entre les parts del cos, l'ànima, d'alguna manera, és la que més ha participat de la divinitat. Però allò que és diví, és bonic, savi, bo, i tot el que és semblant; amb això sobretot es nodreixen i creixen les ales de l'ànima, mentre que, amb el que és lleig, dolent, i amb els contraris d'allò, es fan malbé i es destrueixen.

Plató, Fedre, 246a-e.